Illa d'or i argent

Al marxar contemplo l'illa per

darrer cop i sos estanys em miren.

Són sos ulls que en jo partir m'observen

i acomiadant-me'n tornar ja esper.

Prest serà pròxima Barcelona:

grans avingudes amb finestral.

I allà resta l'amor ancestral

sent els seus sospirs airina bona.

Amb el goig de les seves carícies,

somiar faig allà a la llunyania,

ruta d'amor i companyonia,

teves, oïdora d'estes primícies.

Navegant per camins d'or i argent

lluny de tota dubtosa cruïlla

i aïllant-me delitosament, illa

esdevens entre esta mar de gent.

Oculta mar enllà

-II-

Aturat contempla en el record

les cales, gents i festes que enrere

deixà. Cercant un lloc on absort

abocar-se a ciutats i pensaments.

Ignorant, encara, descobrir

que l'aventura bé esdevenia

desventura de l'enyor. I un bri

d'esperança a sons ulls eixiria

en olorar la sua sal marina

que envolta la terra ara prohibida

i despentina suaument l'airina

els pinars i savines que omplen l'illa.

Emblanquinades cases que em veien

créixer i viure dalt d'est món que brilla.

Oculta mar enllà

-I-

Amb petites passes caminant,

rodejat per rius intermitents

de llums: estels caiguts abdicant

de l'espai diví que els pertocà,

motoritzades vénen i van

llurs testes torrent avall, cansades,

sens gaudi que els resulti aïllant

de l'avern que creuen natural.

Arribats a ses cases, amb vistes

a riades de ferro i d'asfalt. Tristes

les ànimes que no han après

que en la mirada ben presa mar

enllà hi ha vida i joia per

aquells qui la saben apreciar.

Des de la llunyania record aquells vells sons ancestrals...

Veig que es final de s'estiu i s'inici des nou curs ens han deixat eixuts a tots tres. Jo ja em començ a preocupar perquè és agafar boli i paper i res queda bé.

Però que hi anam a fer?

Molta sort en aquest curs que ha començat!

Sense tíol, per ara.

Muntanyes de pell albina

solcades pels dits humits

que s'hi arrosseguen lascius.

S'obren les portes del Cel

colgant-me en corbes sublims.

Mentre t'estimo les cuixes,

respiro el delit que et brolla

al veure que em perdo endins,

obrint-se't suaument els llavis

i erosionant-se amb l'alè

i el plaer, les nostres pelvis

ballen simfònicament

una cançó de cloenda

d'eixes tantes nits d'estiu.

Fotografia

L’altre dia vaig trobar,

Per un raconet de les golfes,

Un vell marc reposant

Gairebé a les fosques.

Dins, una fotografia,

Records de moments passats

Que ja mai tornarien.

Records d’altres dies,

De desitjos infantils

Que volguerem realitzar

I que mai es complirien.

Aquells nens de la foto

Amb les seves entremaliadures,

Bon gust per les llaminadures

I ganes de conduir una moto,

Mai més els ulls obriran

I diran:

“Vull fer-me gran.”ia,

Darrere la duna

I els dos amants fortament s'abracen,

contorsionistes a la mar declarada,

nuus i bells com al món arribaren.

La pell els llueix de sal carmelitzada.

Un i l'altre harmoniosos, s'alberguen

més enllà de l'aigua, entre dunes i arbres.

Punyents cornets que entren i s'amaguen,

i surten plens de glòria, lluents com marbres.

I els dos amants en plena aliança,

un dins l'altre en son zenit

s'estimen, avui, plens de gaubança.

El record romandrà a Formentera:

de sa existència equinocci,

nadir que al tard del temps els espera.