jueves, 24 de septiembre de 2009

La amistad


Hola!

Ja feia molts de dies que ningú pasava per aquí a deixar el que li vagava per la ment per escrit, així que avui m'hi he posat i això es el que ha sortit. M'ha sortit en castellà i no es que sigui gaire polit, pero es que duc un parell de dies entre tenebres i crec que els meus pensaments estan resumits en aquests versos. Des del meu punt de vista tot el que diu aquest poema és cert i ningú pot amagar aquesta cruel veritat.


La buena amistad
Amable te parece,
Pero cuando más la necesitas,
Repentinamente, desaparece.

No hay que fiarse
De aquel que, tiernamente,
Sin ninguna maldad aparente,
Una rosa te da alegremente.

Pues hay que pensar,
Que cuando la cojas,
Sin poderlo evitar
Fácilmente te vas a pinchar.

Así es la amistad:
Una bella rosa
Que al estrecharla con fuerza,
Tu corazón hace sangrar.

domingo, 6 de septiembre de 2009

Eivissa davant els ulls.

Ja està bé d'insultar la paraula amb combinacions bordes (de bord, poc pur). Ja n'hi ha prou d'anar fent passes de gegant quan encara no hem après a caminar com un pardal. Ja és hora de mirar una mica enrere i fixar-nos amb aquells que sí en sabien. No com nosaltres, torturadors de la paraula viva.
.
Eivissa davant els ulls.
.
.
Alta en sòcols de roca groguinosos
et miro encastellada sobre el mar
-mar que guareix, per jove, tota nafra,
i et somriu engrescat amb tots els vents-
.
des d'un tossal de glauques oliveres
i de púnica escorça cavernosa
de tombes, oh ciutat edificada
en vint-i-set centúries de fonaments, que aixeques
.
les teves cases blanques, jardins, escales, torres,
damunt una armadura molts de cops renovada,
i a la talaia del teu cel t'eleves
.
per esguardar un fragment d'aquest planeta;
els teus puigs, el teu mar. Dreta i quieta,
mentre llisquen ventades, ones, núvols.
.
.
Marià Villangómez Llobet
Poemes Mediterranis.

viernes, 4 de septiembre de 2009

Què voleu que us digui.

És hora de partir
de creuar aquesta mar
esperant arribar
a port barceloní.

Toca deixar la llar
de murs blancs, terrat pla.
Quatre pins més enllà
i guaita dels tres mars.

Enfront un pou hi ha
enramada a xaloc
creuers amb flors i floc
faltar-hi pas la fresca.

Llavors la gent creurà que mai vaig voler marxar.
Així doncs hom s'equivocarà, sols partir vaig desitjar.
-
Creuada la mar restarà
com sempre vulgui-la recordar
i el meu desig prest veurà
la lluintor dels ulls que et podran contemplar.
-
I per molts anys pugui navegar
pel cor poder alimentar
d'escalfor i mirades captives
que s'oblidin d'enyorar les illes.
-
Llavors la gent creurà que mai vaig voler tornar
Així doncs hom tornarà a errar, mai vaig arribar a marxar.
-
Formentera jo sóc
a les venes llur sang
als ulls llurs ideals
lluesc i al puny llurs llavors.