I els dos amants fortament s'abracen,
contorsionistes a la mar declarada,
nuus i bells com al món arribaren.
La pell els llueix de sal carmelitzada.
Un i l'altre harmoniosos, s'alberguen
més enllà de l'aigua, entre dunes i arbres.
Punyents cornets que entren i s'amaguen,
i surten plens de glòria, lluents com marbres.
I els dos amants en plena aliança,
un dins l'altre en son zenit
s'estimen, avui, plens de gaubança.
El record romandrà a Formentera:
de sa existència equinocci,
nadir que al tard del temps els espera.
I tu ets es que està, suposadament, en sequera neuronal?
ResponderEliminarMare meua! Quin poema! M'encanta!
Ojalà em sortisin així a jo. Cuida't!