Duiem una estona caminant, entre arbres i arbusts, quan va començar a ploure. Vaig decidir donar mitja volta i tornar. A mig camí, em vaig adonar d'una cosa que, minuts abans, havia passat per alt.
Al terra, sota un petit matoll de mala herba, hi havia un sobre engroguit pel temps i brut per les circumstàncies en que es trobava. Vaig decidir agafar-lo. El seu remitent firmava només amb dues lletres "E.G.", les quals vaig suposar que eren les seves inicials. Si em permeteu, era una manera molt peculiar i imprecisa de dirigir-se a algú. Encara que el que més em va cridar l'atenció va ser descobrir que no hi havia cap informació del destinatari. Simplement un nombre: 1.
Ja no plovia o, al menys, m'ho va semblar. Vaig obrir el sobre, m'encuriosia saber el perquè d'aquelles dades tant intrigants. Quan vaig desplegar la carta i vaig veure que el paper es mullava, vaig ser conscient de que encara plovia. Vaig córrer per arribar a casa, no volia perdre la carta per culpa de la meva curiositat.
En tancar la porta, ja no vaig aguantar més. Vaig asseure'm al terra i vaig llegir la carta. Lletra amb gràcia, però allargada, mà masculina, sens dubte. Deia així:
"Estimada,
Sóc sota un estel blau
Tocant el cel amb les mans,
Ignorant tot símbol terrestre que em
Condueix, directament,
Al teu costat.
Liberame!
Cada dia quan surt el Sol,
Arriba la llum de la teva mirada
Rere el finestró des d'on em mires,
Rient amb el teu bell somriure.
Ets la més bella de la Terra,
Revelat secret a tot humà.
Bellesa fresca de la teva mirada,
Llavis que proclamen felicitat,
Alliberant-me,
Un altre cop, del deliri.
E.G."
Em va intrigar. Expressió estranya per manifestar un amor latent. Podria ser una carta d'amor com qualsevol altra. Però no. Tenia clar que no. Finalment, vaig descobrir que jo tenia raó. No era una carta amorosa. Si s'ajuntaven la primera lletra de cada vers es descobria un nou missatge: "ESTIC AL CARRER BLAU". Podria haver set coincidència, però associant aquest missatge amb la paraula en llatí del setè vers "Liberame", ja ho teníem. No era una carta d'amor. Era una súplica. Una carta de socors.
El carrer Blau era a tan sols quinze minuts a peu de casa. Vaig agafar una jaqueta, un paraigües i vaig sortir. Vaig anar corrent fins l'esmentat carrer. No vaig aturar-me a pensar que no sabia res del remitent. No sabia el que em podia trobar al carrer Blau. No sabia què em podia deparar el destí.
En ser al carrer Blau vaig adonar-me què sabia el carrer però no pas el nombre... i n'hi havia vuitanta-tres! Vaig tornar a inspeccionar la carta, però res. Ja em desesperava i pensava en deixar aquella aventura quan, de sobte, vaig recordar que hi havia un nombre al sobre: l'1.
Vaig dirigir-m'hi fent tota la via que vaig saber. Vaig trobar-me davant d'una porta gran, negra, de metall. No vaig deixar que la porta, tan majestuosa, m'intimidés. Vaig espitjar-la. Es va obrir.
Un inhòspit panorama se'm va presentar. Una sala gran. Molt gran. Freda. Fosca. Per únic mobiliari, una taula i una cadira. De decoració un quadre immens, d'una dona intrigant. No tenia por, encara que molts pensin que hauria set la reacció natural. Anava impulsada per una força interior que no coneixia, ni sabia d'on provenia. El meu únic objectiu era trobar el misteriós E.G.
Vaig aclarir-me la veu i vaig dir:
- Què hi ha algú? Busc l'E.G.
Silenci. Ningú va contestar. Vaig avançar fins al mig de la sala. Vaig sentir un corrent d'aire, vaig sentir un clack. La porta s'havia tancat al meu darrera. Una presència. Em vaig girar. Un home de mitjana edat no gaire alt, m'observava des de la porta. Va parlar.
- Benvinguda. Pel que he sentit busques l'Eduard.
- L'Eduard?
- Sí. L'Eduard Garau.
"Les inicials!". Moment incòmode, no vaig saber seguir amb la conversa. Va seguir ell.
- Has trobat la carta, oi? I l'has desxifrada. Per això ets aquí.
No ho preguntava. Ho donava per fet. Vaig intentar que la meva resposta també sonàs trivial.
- Evidentment.
- Arribes en bon moment, doncs. Són quasi les nou. Segueix-me.
Un deix de misteri es descobria rere el seu to de veu, però no li vaig donar importància. El vaig seguir, sense pensar en les possibles conseqüències. Era un home estrany.
Em va conduir fins al quadre. El va agafar pel marc i va estirar. Era una porta! La va obrir.
- Passa.
Era una sala molt il·luminada, molt ben equipada. Plena de coses. Un mobiliari estrany. Pareixia la sala d'un quiròfan.
.jpe)
La porta es va tancar darrere meu.
Algun rellotge llunyà tocava les nou.
