Mentre estavem tu i jo asseguts an el banc
i tu el teu cap reposares sobre mi
vaig sentir el meu cor bategant ben fort sang,
fent-me així saber que encara jo era aquí.
Al amagt em jugat amb la gent
jo amb el temor que això siga fugaç,
que no siga més que un simple passatemps
i s'acabi rompent el delicat llaç.
En veuret partir jo vaig quedar amoinat
¿Què sirà del destí d'un enamorat,
en el silenci de la cruel soletat?
Jo no faig més que pensar amb el teu somriure
que em va fer volar per damunt d'aquell arbre.
En el nirvana jo vaig poder viure!
Ara que ja he turnat hem tucaria actualitzar a jo pero...
ResponderEliminars'únic poema que he escrit mentre era fora, era curtet i a certa persona d'aquest blog no li agrada, així que no l'escriure...
jajajajaja
quan sa poesia torni al meu interior escriuré, però ara encara no.