Eclipsi

Si llegiu aqueixos mots és que nos no hi som
set-cents anys fa que vinguérem a alliberar
aqueix roc tan salat que del blat prengué nom
lluna de ponent caigué i nostre estel s'alçà.

Estel que brilla damunt quatre illes del món
que resten a orient de la mà que ens ensenyà
de primeres cantar, ballar i de tot parlar
després a oblidar nostra mare i a perillar.

Avui encara hi som demà potser que no
poc a poc igual que guerrer occit caiem
rajant aquella sang que ens distingí
Pirineus enllà amb Borrell front del sarraí.

Oh! Vella nau brava que aguanta el temporal
que bufa de ponent apagant nostre foc
encès hui per quatre resistents celestials.
Com desgastats per la ponentada rocs.

Belles donzelles que resten impassibles a l'aguait de la nau que veieren marxar amb sos amors.
Rosa en mà, seca i punxeguda que els jorns que bufa ponent plora algun pètal massa sec.
Creuen creure que aquell dia es repetirà abans de que la flor plori la darrera llàgrima,
llavors només punyir farà, com destorb pels vents ponentins que fort hauran arrelat i la tallaran.

Doncs mariner
sols la mar
per pàtria té
però una llar
sempre
haurà de mester.