viernes, 5 de abril de 2013

L'Eduard Garau

Devia ser diumenge a la tarda. Jo tenia lliure i, per canviar d'aires i oblidar l'espantosa jornada al restaurant, vaig sortir a passejar. Vaig agafar el gos i partirem cap al bosc.

Duiem una estona caminant, entre arbres i arbusts, quan va començar a ploure. Vaig decidir donar mitja volta i tornar. A mig camí, em vaig adonar d'una cosa que, minuts abans, havia passat per alt.

Al terra, sota un petit matoll de mala herba, hi havia un sobre engroguit pel temps i brut per les circumstàncies en que es trobava. Vaig decidir agafar-lo. El seu remitent firmava només amb dues lletres "E.G.", les quals vaig suposar que eren les seves inicials. Si em permeteu, era una manera molt peculiar i imprecisa de dirigir-se a algú. Encara que el que més em va cridar l'atenció va ser descobrir que no hi havia cap informació del destinatari. Simplement un nombre: 1.

Ja no plovia o, al menys, m'ho va semblar. Vaig obrir el sobre, m'encuriosia saber el perquè d'aquelles dades tant intrigants. Quan vaig desplegar la carta i vaig veure que el paper es mullava, vaig ser conscient de que encara plovia. Vaig córrer per arribar a casa, no volia perdre la carta per culpa de la meva curiositat.

En tancar la porta, ja no vaig aguantar més. Vaig asseure'm al terra i vaig llegir la carta. Lletra amb gràcia, però allargada, mà masculina, sens dubte. Deia així:

"Estimada,
Sóc sota un estel blau
Tocant el cel amb les mans,
Ignorant tot símbol terrestre que em 
Condueix, directament, 
Al teu costat.
Liberame!
Cada dia quan surt el Sol,
Arriba la llum de la teva mirada
Rere el finestró des d'on em mires,
Rient amb el teu bell somriure.
Ets la més bella de la Terra,
Revelat secret a tot humà.
Bellesa fresca de la teva mirada,
Llavis que proclamen felicitat,
Alliberant-me, 
Un altre cop, del deliri.

                                                         E.G."

Em va intrigar. Expressió estranya per manifestar un amor latent. Podria ser una carta d'amor com qualsevol altra. Però no. Tenia clar que no. Finalment, vaig descobrir que jo tenia raó. No era una carta amorosa. Si s'ajuntaven la primera lletra de cada vers es descobria un nou missatge: "ESTIC AL CARRER BLAU". Podria haver set coincidència, però associant aquest missatge amb la paraula en llatí del setè vers "Liberame", ja ho teníem. No era una carta d'amor. Era una súplica. Una carta de socors.

El carrer Blau era a tan sols quinze minuts a peu de casa. Vaig agafar una jaqueta, un paraigües i vaig sortir. Vaig anar corrent fins l'esmentat carrer. No vaig aturar-me a pensar que no sabia res del remitent. No sabia el que em podia trobar al carrer Blau. No sabia què em podia deparar el destí.

En ser al carrer Blau vaig adonar-me què sabia el carrer però no pas el nombre... i n'hi havia vuitanta-tres! Vaig tornar a inspeccionar la carta, però res. Ja em desesperava i pensava en deixar aquella aventura quan, de sobte, vaig recordar que hi havia un nombre al sobre: l'1.

Vaig dirigir-m'hi fent tota la via que vaig saber. Vaig trobar-me davant d'una porta gran, negra, de metall. No vaig deixar que la porta, tan majestuosa, m'intimidés. Vaig espitjar-la. Es va obrir.

Un inhòspit panorama se'm va presentar. Una sala gran. Molt gran. Freda. Fosca. Per únic mobiliari, una taula i una cadira. De decoració un quadre immens, d'una dona intrigant. No tenia por, encara que molts pensin que hauria set la reacció natural. Anava impulsada per una força interior que no coneixia, ni sabia d'on provenia. El meu únic objectiu era trobar el misteriós E.G.

Vaig aclarir-me la veu i vaig dir:

- Què hi ha algú? Busc l'E.G.

Silenci. Ningú va contestar. Vaig avançar fins al mig de la sala. Vaig sentir un corrent d'aire, vaig sentir un clack. La porta s'havia tancat al meu darrera. Una presència. Em vaig girar. Un home de mitjana edat no gaire alt, m'observava des de la porta. Va parlar.

- Benvinguda. Pel que he sentit busques l'Eduard.
- L'Eduard?
- Sí. L'Eduard Garau.

"Les inicials!". Moment incòmode, no vaig saber seguir amb la conversa. Va seguir ell.

- Has trobat la carta, oi? I l'has desxifrada. Per això ets aquí.

No ho preguntava. Ho donava per fet. Vaig intentar que la meva resposta també sonàs trivial.

- Evidentment.
- Arribes en bon moment, doncs. Són quasi les nou. Segueix-me.

Un deix de misteri es descobria rere el seu to de veu, però no li vaig donar importància. El vaig seguir, sense pensar en les possibles conseqüències. Era un home estrany.

Em va conduir fins al quadre. El va agafar pel marc i va estirar. Era una porta! La va obrir.

- Passa.

Era una sala molt il·luminada, molt ben equipada. Plena de coses. Un mobiliari estrany. Pareixia la sala d'un quiròfan.

La porta es va tancar darrere meu.

Algun rellotge llunyà tocava les nou.

sábado, 30 de julio de 2011

El magraner




Generós s'acomiada de l'estiu                 
     i tenyeix de roig el gairebé extint          
     fullam que el cobreix. I el seu fruit, eixint  
     de la ramera amb un posat altiu,              

amb el primer tacte d'un cel que plora      
     la pell s'humiteja  amb l'aigua esperada,    
     quedant la dolçor, oberta i badada.         
     I amb el seu fruit captiu mostrat enfora,    
    
     atrets pel seu color, les mans dels joves,   
 amb els dits rodejant-ne les escloves,         
     voregen delicadament el fruit               

     esberlant-lo suaument pel punt badat.        
     I els llavis, en tastar el gust vedat        
     del fruiter, s'alcen al cel d'un descuit.   



martes, 5 de julio de 2011

Lluny amor


Lluny amor
Ai Thalassa, jove i capritxosa,
que amb el seu mantell mediterrani
tombà, com de l'arbre la camosa,
aquesta illa del seu conterrani.

Lluny és la Dea mediterrània
d'observar, hàbil, com ha posat
la gent d'indrets germans en zitzània. 
Manco els cors plens d'amor acusat

que es saben trobar de forma airosa
fins perduts en esta mar puntosa.
I a l'unísson sens ningú que els mani,

el desig d'amar que han disposat
els val per vèncer el Mar imposat,
atrets per una plaent insània.

viernes, 1 de julio de 2011





Mirant per la finestra estic,
observant el cel blau d'aquest matí,
i pensant en tu escric
lo molt que jo t'estim.

martes, 11 de enero de 2011

Sol y Luna


La Luna y el Sol
muy enamorados estaban,
antes que la noche y el día,
cruelmente, les separaran.

Ansiosos por volverse a encontrar,
idearon mil maneras descabelladas
para poder al tiempo engañar
y esconderse tras estrellas plateadas.

Al final, tras mucho meditar,
el Sol eligió de manera deliberada
en tu cuerpo resucitar
y aparecer tras tu mirada.

La Luna en lo alto permaneció
pues la Tierra iluminada debía estar.
Como nadie se lo agradeció
ella también decidió marchar.

Vio al Sol en compañía,
una muchacha humilde y morena
que con su sencillez oscurecía
el esplendor de la luna llena.

La Luna al Sol para ella quería,
así que para llamar su atención
decidió que la mirada iluminaría
de la muchacha en cuestión.

El Sol al ver luz resplandeciente
en esa joven y dulce mirada
se acordó, repentinamente,
de su añorada amada.

Con fuego y hielo
nuestros corazones enamoraron
y los señores del cielo
allá, a lo alto, regresaron.

Sol resplandeciente,
Luna austera,
se aman durante el eclipse
y se besan en luna nueva.



viernes, 24 de diciembre de 2010

Bones festes!

Fa casi dos mesos que ningú deixa per aquí la seva petjada. Veig que estam tots una mica eixuts i ocupats en altres assumptes. En el darrer mes no hem deixat un momentet lliure per a què les muses ens visitassin.
En tal dia com avui, que a banda de preparar el sopar no hi ha gaire cosa més que fer, us desitj a tots unes molt bones festes.

domingo, 7 de noviembre de 2010

Sense títol, de moment




Escondida tras un blanco velo
espero, impaciente, tu llegada.
A través de un mechón de mi pelo,
te sigo, fijamente, con la mirada.

De pronto tus ojos cambian de dirección
y en los míos fijan su mirada.
Tu mirada me deja paralizada
y de pronto, me da un vuelco el corazón.

Te miro, me miras;
me acerco, te acercas;
te toco, me tocas;
suspiro, suspiras.

La blancura de tu piel
entre mis dedos aparece,
y en tus labios, la miel
de una tarde que anochece.

Dos estrellas brillan en tu rostro
como flores en el mes de abril,
cuando tu piel me roza me frustro
pues no se como proseguir.

Te miro, me miras;
me acerco, te acercas;
te toco, me tocas;
suspiro, suspiras.

En la oscuridad de la noche callada,
una luz en el horizonte reflejada,
nos indica con dulzura la llegada
de un nuevo amanecer.

Se acabó la mágica noche
en la que olvidamos nuestro temor,
dejamos atrás nuestra inocencia
y nos venció el amor.