Ansia de libertad

Al ponerme a soñar,
Si pudiera volar,
Llegaría a un lugar,
Donde poderse expresar
Sea el camino,
Para llegar a mi destino.

Destino de felicidad

Y de una ansiada libertad.

Amorrada al piló

Fa una estoneta, fent els deures de català, m'ha sorprés trobar-me amb que havia d'analitzar un fragment d'una novel·la de Maria JAÉN titulada Amorrada al piló. M'ha cridat l'atenció perquè aquesta novel·la es va escriure l'any 1986 i parla, d'un tema que es troba en la boca de tots els adolescents darrerament, amb paraules que es senten molt. Després els professors es queixen de que estam molt malament...
A l'actulització d'avui posaré aquest fragement ja que estic en un moment de sequera poètica.
Records a tots :)

-T'esperen?
-Sí.
-Un home?
-Sí.
-Faràs l'amor amb ell?
-Jo que sé!
-Tan calenta com vas segur que te'l tires.
-No et passis, eh?
-És que t'estimo.
-Estàs llampat.

Maria JAÉN, Amorrada al piló (1986)

...

Me gustaría ser luna
Para que mi mirada y la tuya
Se cruzaran cada noche.

Me encantaría ser luna
Para, con sutileza y cariño,
Velar tus dulces sueños.

Me agradaría ser luz
Para, como el Sol cada mañana,
Colarme por tu ventana.

Me maravillaría ser nota
Para que al rasgar un acorde
Poder caer a tu lado como una gota.

Nunca olvides que te quiero,
Que por muy lejos que estés
Yo siempre te querré.

Addagio e stacatto.

(...)

(I ens tornem a somiar, eternament captius.)

Tocant-te

un crescendo

de carícia

i vertigen.

Tocant-me

et faig endins

mateix

de mi

empresonat.

(...)

T'estim

Hola al·lots! Com va tot?

Com es nota que hem tornat a començar la rutina, aquí no escriu ningú. :)

Si ho mirau vos adonareu que anam en decadència, cemençarem a juny super fort i hem anat baixant el ritme...

La meva inspiració ara mateix està lluny i hem costa posar-me a escriure pero avui he tengut un ratet lliure i m'hi he posat. Això es el que ha sortit, no rima gaire però per jo, te un significat especial.

Trob a faltar
Els teus ulls
Sobre els meus.
T’estim
Infinitament,
Moltíssim.

Ja pens per
On vagaré
Allunyada de tu
Notant la teva absència.

Jo caminaré per
On es juntin
Sol i Lluna
Entre terra i mar
Per poderte retrobar.

La amistad

Hola!

Ja feia molts de dies que ningú pasava per aquí a deixar el que li vagava per la ment per escrit, així que avui m'hi he posat i això es el que ha sortit. M'ha sortit en castellà i no es que sigui gaire polit, pero es que duc un parell de dies entre tenebres i crec que els meus pensaments estan resumits en aquests versos. Des del meu punt de vista tot el que diu aquest poema és cert i ningú pot amagar aquesta cruel veritat.

La buena amistad
Amable te parece,
Pero cuando más la necesitas,
Repentinamente, desaparece.

No hay que fiarse
De aquel que, tiernamente,
Sin ninguna maldad aparente,
Una rosa te da alegremente.

Pues hay que pensar,
Que cuando la cojas,
Sin poderlo evitar
Fácilmente te vas a pinchar.

Así es la amistad:
Una bella rosa
Que al estrecharla con fuerza,
Tu corazón hace sangrar.

Eivissa davant els ulls.

Ja està bé d'insultar la paraula amb combinacions bordes (de bord, poc pur). Ja n'hi ha prou d'anar fent passes de gegant quan encara no hem après a caminar com un pardal. Ja és hora de mirar una mica enrere i fixar-nos amb aquells que sí en sabien. No com nosaltres, torturadors de la paraula viva.
.

Eivissa davant els ulls.

.

.

Alta en sòcols de roca groguinosos

et miro encastellada sobre el mar

-mar que guareix, per jove, tota nafra,

i et somriu engrescat amb tots els vents-

.

des d'un tossal de glauques oliveres

i de púnica escorça cavernosa

de tombes, oh ciutat edificada

en vint-i-set centúries de fonaments, que aixeques

.

les teves cases blanques, jardins, escales, torres,

damunt una armadura molts de cops renovada,

i a la talaia del teu cel t'eleves
.
per esguardar un fragment d'aquest planeta;

els teus puigs, el teu mar. Dreta i quieta,

mentre llisquen ventades, ones, núvols.

.

.

Marià Villangómez Llobet

Poemes Mediterranis.