Els pins, columnes;
els rosaris, capelles;
el roc, un gran temple.
Tot i cadascun
d'aquests racons
m'hi porten al centre:
un claustre a l'enèsima potència.
Horitzons buits,
és perduda l'esperança
i el Sol s'amaga:
monòton.
Res varia, és
la regla d'aquesta
ésglésia. Tot resta
on era i es venera.
Enclaustrats, amb
l'hàbit de rostres
avesats amb el sabor
de la dolçor oblidada.
La teva mel ja tastada
massa dolça per poder-la
oblidar.
Escapar:
Escapar:
la nova meta.
Claustrofòbia: La claustrofòbia és la por infundada a estar en un espai tancat i les manifestacions del qual són les sensacions d'ofegar-se i els trastorns nerviosos, que poden desencadenar en una crisi de pànic
Feia dies que volia comentar aquest poema i mai m'hi decidia i ara he dit: d'avui no pasa!
ResponderEliminarM'agrada sa teua forma d'expresar ses coses, amb tanta delicadesa.:)
I aprofit ja també per dir-te: MOLTS D'ANYS I BONS! Que Sant Jordi et segueixi inspirant.
Recooords ^^