lunes, 25 de enero de 2010

Al teu silenci.

Trobant a la llunyania
on finiten les ones
l'au que q canta i es silencia.

Cercant les teves peuades
a la vora d'una platja
per la mar ja esborrades.

Cada nota, el teu nom
cada ombra, et crec ésser
i tot flueix, desapareix el jorn.


Albirant sobre l'arena
un llum llunyà i parpallejant
allà llueix, sota el mantell d'estrelles.

I més amunt, un mirall
sense reflex de qui s'hi mira.
És l'espill de qui observa cap avall.

On els orbs s'hi veuen
i els bojos resten clars
És el senyal de qui ambdós mals consideren.

Sobre una catifa daurada
cercant rastres esborrats
contempla en la memòria una època daurada.

1 comentario:

  1. Això si que és un bon poema.
    Encara no me decidit del tot amb allo
    ja t'informare
    jejeje
    gracis per tot ^^

    ResponderEliminar