Eivissa davant els ulls.

Ja està bé d'insultar la paraula amb combinacions bordes (de bord, poc pur). Ja n'hi ha prou d'anar fent passes de gegant quan encara no hem après a caminar com un pardal. Ja és hora de mirar una mica enrere i fixar-nos amb aquells que sí en sabien. No com nosaltres, torturadors de la paraula viva.
.

Eivissa davant els ulls.

.

.

Alta en sòcols de roca groguinosos

et miro encastellada sobre el mar

-mar que guareix, per jove, tota nafra,

i et somriu engrescat amb tots els vents-

.

des d'un tossal de glauques oliveres

i de púnica escorça cavernosa

de tombes, oh ciutat edificada

en vint-i-set centúries de fonaments, que aixeques

.

les teves cases blanques, jardins, escales, torres,

damunt una armadura molts de cops renovada,

i a la talaia del teu cel t'eleves
.
per esguardar un fragment d'aquest planeta;

els teus puigs, el teu mar. Dreta i quieta,

mentre llisquen ventades, ones, núvols.

.

.

Marià Villangómez Llobet

Poemes Mediterranis.