Trobant a la llunyania
on finiten les ones
l'au que q canta i es silencia.
Cercant les teves peuades
a la vora d'una platja
per la mar ja esborrades.
Cada nota, el teu nom
cada ombra, et crec ésser
i tot flueix, desapareix el jorn.
un llum llunyà i parpallejant
allà llueix, sota el mantell d'estrelles.
I més amunt, un mirall
sense reflex de qui s'hi mira.
És l'espill de qui observa cap avall.
On els orbs s'hi veuen
i els bojos resten clars
És el senyal de qui ambdós mals consideren.
Sobre una catifa daurada
cercant rastres esborrats
contempla en la memòria una època daurada.
